Madrid. Crònica d’un cap de setmana d’abundància

Los huevos de Los huevos de Lucio.

Madrid ens rep amb la seva simpatia natural i amb un d’aquells cels capvesprals que ha fet famosos Enric Juliana. L’AVE entra lentament a l’estació d’Atocha, els nostres estómacs ja comencen a fer soroll, i no puc evitar treure’m de la butxaca i fer una repassada al paperet on tinc apuntats els bars que el gran enocasionesveobares m’ha recomanat.

Al cap de poca estona ja travessem la Gran Vía —magnifica com d’habitud— en direcció Sol. Un cop a la famosa plaça em pregunto com els madrilenys, presumiblement tan orgullosos, han tolerat que Apple imposi el trasllat dels icònics neons de Tío Pepe cap a un edifici lateral de la plaça, on perden el protagonisme. Són bojos, aquests castellans! Al carrer de darrere topem amb Casa Labra (Tetuán 12), bar autèntic com pocs, famós pel seu bacallà, i hi fem la primera parada. Ràpidament les canyes comencen a baixar pels nostres esòfags a ritme frenètic acompanyades de snacks dels de debò: empanadilla de vedella, pincho de tonyina, croqueta de bacallà, tall de bacallà arrebossat. Entre l’eufòria ens aturem un segon i decidim anar cap a la següent parada abans que la cosa no se’n vagi de mare.

Casa Labra, aquí va començar tot.

La sidreria Ñeru (Bordadores 5, prop de Plaza Mayor) fa olor de xistorra tota ella. Entrem i els cambrers, excitadíssims, ens conviden a passar al menjador. Prenem una actitud prudent perquè només volem picar alguna cosa i allà hi ha taules parades amb estovalles blanques. Fins i tot refusem el pa —com a bons catalanets que som no volen deixar res per malaguanyat— i el cambrer, panera en mà, fa cara de no entendre res. Però no triguem a embalar-nos altre cop: truita de pebrot, croquetes de cabrales, fabes amb cloïsses (!) i dues ampolles de sidra. Alegria i visca Astúries!

Ñeru. Estalvieu-vos els comentaris sobre la nostra salut coronària.

Caminem una mica més pel Madrid dels Àustries per acabar a la zona de La Latina. La primera aturada l’hem prevista a Casa Revuelta (Letoneros 3) però ja tenen la persiana mig abaixada. Un divendres a les 11. A Madrid. Sense entendre-ho massa seguim endavant fins el lloc que, decidim, serà l’estació final. És Los Huevos de Lucio (Cava Baja 30), taverna dels mateixos amos de Casa Lucio i, digueu-nos obvis, demanem huevos rotos amb pernil de gla. És un plat senzill i aquí el venen car, però el fan molt bo i, què collons!, a aquestes hores ja ens és tot igual.

La nit segueix i nosaltres l’acompanyem amb la seguretat que ens proporciona un coixí estomacal sòlid. Sense saber gaire com, acabem a un local molt estrany de Chueca.

Living life in the fast lane

L’endemà d’haver complert l’obligació moral d’anar de canyes per Madrid fem cap a l’espai gastronòmic de El Corte Inglés de Callao, on dinarem a StreetXo esperonats per l’entrada de Tramussos d’Àfrica sobre el lloc.

David Muñoz, el seu creador, és la sensació gastronòmica madrilenya —3 estrelles Michelin al restaurant DiverXo— i l’abanderat de la “cuina urbana”, que ningú sap ben bé què és, però que té una traducció estètica de caire redbullià: una cresta de convicte a la closca del jove xef i música trallera sonant ben fort a la barra de StreetXo. M’hi apropo i constato que em passaré l’àpat amb l’orella perforada pel bass de temes com Animals de Martin Garrix, amb l’agreujant de la ressaca de la nit anterior.

Però la part important és el menjar, i allà tinc l’oportunitat, no només de degustar-lo, sinó de veure els cuiners feinejar de ben a prop. Em fixo especialment en les habilitats d’un noi asiàtic altíssim, amb ulleres de pasta i accent madrileny castís, que és capaç de mantenir a la vegada una conversa telefònica amb l’iPhone en una mà i seccionar crancs vius amb un ganivet de pam i mig amb l’altra —uns crancs petits i marronosos que deuen ser de l’espècie scylla serrata, la que es fa servir comunament per elaborar chili crab—.

Un home calb retrata la barra de StreetXo.

StreetXo és radikal, i el seu caràcter es reflecteix en els plats: combinacions de gustos amuntegats en elaboracions DIY que es mengen amb les mans o amb coberts de plàstic. Els més maldestres perdran la meitat del ‘saam’ de cansalada ibèrica a la brasa en regalims entre els dits de la mà i trossets de menjar despenjant-se de la boca cap a terra; les navalles al fum d’oli d’oliva, carbó amb ponzu de sisho i crema de coco són el més semblant a un bukkake que la majoria haureu provat mai; la presentació dels dumplings pekinesos d’orella confitada i hoisin de maduixes és digna del cartell del Festival de Sitges.

‘Saam’ de cansalada ibèrica a la brasa, navalles al fum d’oli d’oliva i dumplings pekinesos.

Les cuines asiàtiques, com és evident, són la clau de volta de StreetXo. També prenem opcions més pausades, com el ramen fet amb un brou que gairebé es pot mastegar, i de més lleugeres, com el verat a la brasa amb yuzu-miso, bonítol fumat i ceba encurtida. Entre el públic triomfa especialment el tataki de peix mantega, tot i que a mi m’ofèn la seva textura sensiblement greixosa.

El ramen i el verat a la brasa.

A StreetXo tot és més que mai qüestió de gustos, però oblideu-vos d’allò tan occidental de la taula ben parada i el “sssssht, que és hora de dinar”. Personalment en surto amb les altíssimes expectatives decebudes, però no hi ha dubte que és un lloc amb caràcter, on el pedal d’acceleració es trepitja fort.

StreetXo

Gourmet Experience Gran Vía / Plaza de Callao, 2 planta 9 (Madrid)

Preu: 30-40€